El telèfon acabava de sonar. La Marta es preguntava qui seria. En treure el mòbil va veure que era ella. En aquell moment va pensar en aquella noia, que havia conegut feia aproximadament tres anys. Era una noia qualsevol i alhora especial, alta, maca amb uns ulls marrons on et podies perdre fàcilment, ja que et transmeten una tranquil·litat només de mirar-los, però tot això ho va descobrir després. També va recordar que el que li va cridar molt l’atenció d’ella va ser la seva manera de vestir, extremada, però igualment elegant, els seus cabells, llargs d’un marró clar llampant i viu, i sobretot; es va fixar en el seu gran somriure. Era el gest que més li agradava a la Marta perquè ella mai el perdia i sempre en té un per regalar-te i pujar-te l’ànim. Encara avui continuava sent una persona agradable i que podies comptar amb ella per qualsevol cosa perquè sempre estava disposada a escoltar i a dir-te el que ella pensava, ja que és sincera per sobre de tot.
Llavors en aquell moment en què la Marta es disposava a respondre el missatge li va venir al cap aquella vegada que en Quim, el seu professor de català, s’havia dirigit a aquesta noia com “La Margarita”. En aquell moment no sabia perquè li havia dit així, però en pensar-hi ho va saber. Li va dir així perquè ella ho era i ho és. És pura i blanca com els pètals de la flor i amb una full groga brillant única que li sorgia de l’interior igual que al centre de la margarida.
En recordar aquests moments amb ella es va dibuixar un gran somriure a la cara de la Marta, el somriure que únicament li portava la seva “Margarita”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada