Ella, la Margarita

El telèfon acabava de sonar. La Marta es preguntava qui seria. En treure el mòbil va veure que era ella. En aquell moment va pensar en aquella noia, que havia conegut feia aproximadament tres anys. Era una noia qualsevol i alhora especial, alta, maca amb uns ulls marrons on et podies perdre fàcilment, ja que et transmeten una tranquil·litat només de mirar-los, però tot això ho va descobrir després. També va recordar que el que li va cridar molt l’atenció d’ella va ser la seva manera de vestir, extremada, però igualment elegant, els seus cabells, llargs d’un marró clar llampant i viu, i sobretot; es va fixar en el seu gran somriure. Era el gest que més li agradava a la Marta perquè ella mai el perdia i sempre en té un per regalar-te i pujar-te l’ànim. Encara avui continuava sent una persona agradable i que podies comptar amb ella per qualsevol cosa perquè sempre estava disposada a escoltar i a dir-te el que ella pensava, ja que és sincera per sobre de tot.

Llavors en aquell moment en què la Marta es disposava a respondre el missatge li va venir al cap aquella vegada que en Quim, el seu professor de català, s’havia dirigit a aquesta noia com “La Margarita”. En aquell moment no sabia perquè li havia dit així, però en pensar-hi ho va saber. Li va dir així perquè ella ho era i ho és. És pura i blanca com els pètals de la flor i amb una full groga brillant única que li sorgia de l’interior igual que al centre de la margarida.

En recordar aquests moments amb ella es va dibuixar un gran somriure a la cara de la Marta, el somriure que únicament li portava la seva “Margarita”.

Estiu de sol, sorra i sal

Ara dos mesos després d’aquell dia l’obro. El pot on hi ha els records.

Quan m’ho acosto al nas un olor a sal de mar em torna a portar aquell moment, aquell dia, un dia qualsevol d’un estiu qualsevol...

Costa de Girona. A una petita platja al costat de l’hotel. Ho ha tot de gent a la sorra. Intento triar un bon lloc per prendre el sol. Allà, a sobre d’una roca plana que hi ha. És un bon lloc sense que em molestin i, a més a més, no hi ha gens de sorra.

Estenc la tovallola, em poso les ulleres i a prendre el sol. El pla perfecte. Per un dia fantàstic si no fos perquè just quan em vaig estirar va arribar ella. Una noia morena sensacional amb les seves amigues. Des d’aquell moment tot va canviar. No em podia concentrar en res. Únicament estava nerviós, no la coneixia però em semblava única i especial. Per intentar calmar-me vaig decidir anar a donar-me un bany. Estava nedant quan en un moment en enfonsar-me i obrir els ulls la vaig veure, també mirant-me per sota de l’aigua. Vaig pujar ràpidament i la vaig veure encara mirant-me.

      -  Hola –vaig dir jo una mica tímid- Passa alguna cosa?

      - No res, perdona. Em dic Laura –va dir donant-me dos petos, com si res-

      - Hola Laura em dic Jaume.

     - Jaume set fa venir després amb nosaltres –va dir referint-se a les seves amigues- a una festa a la platja? Si no vols, no fa falta que acceptis.

       - D’acord.

       - De veritat? -em va preguntar sorpresa-

       - Sí, sí. A quina hora? –vaig dir llançat-

   - A les sis davant del bar de la platja –va dir mentre caminava cap endarrere per marxar- fins després.

       - Fins després Laura.

No sabia perquè havia acceptat, no la coneixia de res i havia quedat amb ella. Però era l’últim dia de vacances, no podia passar res dolent. El dia se’m va fer llarguíssim fins a les sis. Tenia ganes de veure-la. Ho estava desitjant.

Vaig arribar on havíem quedat. Ja hi havia molt gent, però entremig de la gentada la vaig veure allà ballant, guapíssima. Llavors ella em va veure i va venir a buscar-me. Jo estava molt nerviós i no sabia què fer.

      - Hola Laura –vaig dir quan estava al meu costat-

      - Hola Jaume vine –va dir i em va agafar de la mà-

      - Hola noies és ell.

      - Hola Jaume –van dir totes una a una-

      - Hola –vaig respondre jo una mica més vergonyós-

      - Ballem? –em va pregunta ella-

      - Clar.

Vam ballar una bona estona i després agafats de la mà i parlant sobre nosaltres vam anar cap a la vora del mar. De sobte ella em va tirar una mica d’aigua i jo li vaig tornar i tots dos vam acabar ben molls. Llavors vam deixar els mòbils i la roba a la sorra i ens vam donar un bany en roba interior. No entenia com, però amb ella no tenia vergonya, tot era màgic. Estàvem tota l’estona enfonsant-nos l’un a l’altre quan de cop vam acabar molts junts i llavors em vaig decidir. La vaig besar. Els seus petons tenien gust d’aigua salada, de mar.

      - Perdona –vaig dir jo ràpidament en separar-nos-

      - No et disculpis i dóna’m un altre petó.

No vam parar de donar-nos petons en tota la nit, però jo havia de marxar. Era l’últim dia. Jo li vaig explicar i ella ho va acceptar, però abans de marxar ens vam veure una altra vegada. Ella portava un pot en ella hi havia sorra i aigua. En arribar em va donar un petó i una abraçada ben grossa.

      - Jaume, això és per a tu. Es un record i una sorpresa. No ho obris fins que passin exactament dos mesos des d’ahir...

     Ding Dong.

El pot. Amb l’ensurt del timbre ha caigut a terra.

    - Ja hi vaig!

En obrir la porta un aire amb olor a sal m’ha innundat i he vist que és la Laura. Ha vingut a casa per a mi.

Amb això ja ho tinc tot i així es tanca un estiu genial. El meu estiu de sol, sorra i sal.